He de confessar que vaig tenir coneixement de Keith Arnatt tardanament. Era una figura de l'art conceptual que se m'havia escapolit i en descobrir-lo vaig connectar immediatament amb el seu treball. La manera tan fresca que tenia d'afrontar el fet creatiu i el rol que jugava ell mateix com a creador em van captivar de seguida. D'entre les seves obres voldria destacar el seu impressionant «Self-Burial» (1969), «Trouser-Word Piece» (1972-89) però, sobretot, les seves sèries fotogràfiques com «The Visitors» (1974-76), «The Gardeners» (1978-79) i, evidentment, «Walking theDog» (1976-79). En aquestes sèries Arnatt utilitza la fotografia com a eina de creació i ens proposa un fet que no per elemental és menys interessant: buscar la diferenciació dins la serialització, buscar allò diferent dins d'allò conceptualment igual.
El 2018 fa deu anys de la mort d'Arnatt i el 2019 en farà 30 que va acabar la sèrie «Walking the Dog». Per aquestes dues poderoses raons (i perquè m'agrada també passejar amb el meu gos) vaig decidir emprendre aquest treball com a tribut, com a homenatge al que ell va fer.
El 2018 fa deu anys de la mort d'Arnatt i el 2019 en farà 30 que va acabar la sèrie «Walking the Dog». Per aquestes dues poderoses raons (i perquè m'agrada també passejar amb el meu gos) vaig decidir emprendre aquest treball com a tribut, com a homenatge al que ell va fer.
Les imatges volen tenir les mateixes característiques que les d'Arnatt:
- ser en blanc i negre
- realitzades amb procediments químics
- de format quadrat
- captades en exteriors
- on persona i gos mirin directament la càmera
- que tots/es siguin habitants del lloc on viu el fotògraf (La Roca del Vallès en el meu cas)
- que es vegin en pla sencer, sense cap altra persona o animal a la vista
Per realitzar el projecte he utilitzat una càmera Rolleiflex T. La pel·lícula escollida ha estat la Ilford HP5+ 400 ISO, una pel·lícula ràpida per tal de poder captar la mirada dels animals. Tots els rodets han estat revelats amb Adox Atomal 49.
He fotografiat més d'una cinquantena de persones 40 de les quals van ser les seleccionades com a definitives, el mateix nombre que va triar Keith Arnatt. Aprenent de l'experiència de l'artista anglès he fet que les persones miressin de manera permanent a la càmera i no es distraguessin amb el gos, de qui m'ocupava jo de captar-ne l'atenció, ja sigui cridant el seu nom, fent un soroll o mostrant unes llaminadures suculentes. He de dir que ha estat molt més fàcil del què em pensava.
Es tracta doncs d'un «cover», una versió idèntica formalment però diferent pel context, pels protagonistes i per l'autor, una sèrie que segueix fent-nos veure la unicitat de cada ésser humà i també la d'aquests gossos que aquí els acompanyen.
Gràcies, Keith Arnatt!
+++++
I have to confess that I came to know Keith Arnatt late. He was a figure in conceptual art who had escaped me and when I discovered him I immediately connected with his work. The fresh way in which he approached the creative process and the role he played as a creator immediately captivated me. Among his works, I would like to highlight his impressive "Self-Burial" (1969), "Trouser-Word Piece" (1972-89) but, above all, his photographic series such as "The Visitors" (1974-76), "The Gardeners" (1978-79) and, of course, "Walking the Dog" (1976-79). In these series Arnatt uses photography as a creative tool and proposes a fact that is no less interesting for being elementary: to search for difference within serialisation, to look for something different within something conceptually the same. In 2018 it will be five years since Arnatt's death and in 2019 it will be 30 years since the series "Walking the Dog" ended. For these two powerful reasons (and because I also like to walk with my cat) I decided to undertake this work as a tribute, as a tribute to what he did.
The images are intended to have the same characteristics as Arnatt's images:
- be in black and white
- made using chemical processes
- square format
- captured outdoors
- where person and dog look directly at the camera
- all of them are inhabitants of the place where the photographer lives (La Roca del Vallès in my case)
- without any other person or animal in sight
To carry out the project I used a Rolleiflex T camera. The film chosen was the Ilford HP5+ 400 ISO, a fast film in order to be able to capture the look of the animals. All the films have been developed with Adox Atomal 49.
I have photographed more than 50 people 40 of which were selected as the definitive ones, the same number that Keith Arnatt chose. Learning from the experience of the English artist, I made the people look permanently at the camera and not be distracted by the dog, whose attention I was capturing, either by calling out its name, making a snort or showing some succulent calls. I have to say that it has been much easier than I thought.
It is therefore a "cover", a formally identical version but different in context, for the protagonists and for the author, a series that continues to make us see the uniqueness of each human being and also that of these dogs that accompany them here.
Thank you, Keith Arnatt!
Translated with www.DeepL.com/Translator (free version)
