Vaig començar a ser fotògraf el dia que, encara adolescent, el meu pare em va ensenyar a disparar la seva Pentacon del 1956. La meva evolució m'ha portat des del backstage dels concerts de rock fins a deixar fotografies conceptualment abandonades durant tot un any sencer sota els elements. He fet fotos boniques i altres que fan por, però el que m'ha acabat definint és que m'agrada explicar històries, plantejar preguntes i generar inquietuds. Amb el temps també m'he adonat que darrere de les meves millors imatges hi apareix - quasi sense voler - el buit, la soledat, la singularitat aïllada i la mort. Potser és perquè em fan por? La fotografia (també) és una cosa mental.

I started being a photographer on the day that, still a teenager, my father taught me to shot his 1956 Pentacon. My evolution has taken me from the backstage of rock concerts until conceptually abandoning some fine-art photographs under the elements for a whole year. I have made beautiful photos and others that are scary, but what has ended up defining me is that I like to tell stories, raise questions and  generate concerns. Over time I have also noticed that behind my best images there appears - almost unintentionally - the emptiness, solitude, isolated singularity and death. Maybe it's because they scare me? Photography is (also) a mental thing.
Back to Top